Maria Mercè Marçal - Cau de llunes- DONA

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::

MMM, es una dona que defensa i reivindica el fet de ser dona. Demostra la seva rebel·lia per no deixar-se caure en els paranys que la societat de la seva joventut, havia muntant en contra del paper actiu igualitari de la dona.

HAIKÚS

Com un miratge,
a l'horitzó blavíssim
hi creixen barques.

El vent que llaura
la tarda, giravolta
i torna enrera.

L'ordre és bellesa
i és el dòcil refugi
de l'esperança.

Cançó de bressol - Maria Mercè Marçal

Recordo la caputxeta blanca de les fotos que vem veure a classe


Bruixeta la non non,
amb la caputxeta blanca.
Hi ha una finestra als núvols
que si s'obre no es tanca,
si no ve la soneta
amb ventallet molt fi.
Pestayeta de seda,
lluneta de coixí.


Bruixeta, caputxeta blanca, finestra, núvols, seda, coixí... paraules amb tendresa, que transmeten sentiment. Obrim la finestra?

Sota el signe del drac Maria Mercé Marçal i Montserrat Roig,

Una conversa extraordinària des de tots els punts de vista,
una conversa entre dues escriptores,
però també entre dues dones amigues,
Maria Mercé Marçal i Motserrat Roig .


Montserrat Roig
1946 - 1991

La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava d'aprendre l'ofici d'escriure. Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més. Però tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformat en les meves pàtries. Primer o trobes, després ho esculls,
Del l'ofici d'escriure, me'n considero una aprenenta.
Del plaer d'escriure i llegir,me'n considero entusiasta.

M Roig. Barcelona, febrer del 1991

Poema, de M Roig associat a Santa Maria del Mar

...Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest tems presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

William Blake -1757- 1827.

A Blake se'l classifica com un pre-romàntic cronològicament.
En la seva vida i obra, podem identificar els trets distintius del moviment que anava a prendre força en la primera meitat del segle XIX. En els seus Cants de innocència, Blake descriu l'estat original de l'ànima, en que la infància és la condició perfecta de l'ésser, un estat de felicitat, unitat i goig.


Poema. La Rosa Malalta de William Blake.

Oh, Rosa,estàs malalta¡
el cuc invisible,
que vola a nit,

a la udolant tempesta.
Ha trobat el teu llit
de purpuri delit,
i el seu secret i fosc amor
la teva vida destrueix.

Algun dia, sense presses...(Maria Mercè Marçal)

Algun dia, sense presses, li treure la pols al coixí de fer puntes. Faré sonar la música relaxant dels boixets. Acabaré les puntes que la meva mare tenia començades abans de deixar-nos. Ella feia punta sobretot a les tardes d'estiu, asseguda a l'ombra de les plantes de l'eixida de casa. A l'hivern feia punta a la vora del foc però amb més dificultat per la manca de llum de les tardes d'hivern. Las música dels boixets es sentia per tota la casa.

Fotos de Maria- Mercé Marçal

Naixement de la filla de Maria-Merce Marçal

Canço de fer cami- Maria- Mercé Marçal

Vols venir a la meva barca?
-Hi a violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aqui.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca.
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Si, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir,bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Maria Mercé Marçal i Salvat-Papasseit

Maria Mercé Marçal i Salvat-Papasseit

Maria Mercé Marçal diu, llegin Salvat, he descobert que la seva obra ha deixat una forta emprenta en la meva propia poesia. Més del que jo mateixa recordava. Sobretot la seva poesia amorosa.

Joan Salvat-Papasseit

Ser mestre d'amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l'aprenenta em tira.

De dir la lliçó
tota Ella s'afina-
ja sap tant el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d'amor
del guany ja pot viure.

Maria-Mercè Marçal i Salvat-Papasseit

En els primers poemes, Salvat Papasseit treballa amb la vida i la literatura com una mateixa possibilitat de realització i, per tant, els seus poemes reproduïen els moviments més espontanis de la seva intimitat.

Els poemes de la seva maduresa mitifiquen la realitat perduda. Per a ell, el poema, ha de donar un to poètic de les seves experiències de la realitat.

Salvat-Papasseit descobreix una sortida a l'opressió i la frustració: LA POESIA.

Maria-Mercè Marçal diu que Salvat sembla haver passat aquests darrers anys al llimb dels justos semioblidats. Salvat-Papasseit va constituí, amb la seva obra i la seva figura, un veritable mite.

QUIN TEBI PLER

Quin tebi pler l'estimar d'amagat

tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria

-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç

i més i tot, que l'abraç duu follia

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?